Els dibuixants ens passem el dia sols com mussols. La nostra feina gairebé sempre es fa en solitud, a l’estudi. Els dibuixants-escriptors (com és el meu cas), no en som l’excepció. Jo treballo en companyia de les meves gosses que, entre mandres i becaines deixen passar el matí i la tarda, tot esperant que m’estigui per elles una estona.
Per això, als dibuixants sempre ens ve de gust sortir una mica a veure món. I, apropar-nos a les escoles, que és el lloc on campen els nostres llibres, és una de les millors coses que podem fer.
Els llibres que he dibuixat i/o escrit han sortit del forn de la impremta i han passat per la fleca-llibreria. Ara són panets o ensaïmades en mans de nens que els devoraran o se’ls menjaran amb desgana, fent el llepafils. Llegiran -més o menys- el que he escrit i gaudiran -o no- amb el que he dibuixat.
Anar a una escola i dibuixar davant de dues o tres dotzenes de nens és una cosa molt especial. Després de la xerrada i de mostrar-los un grapat d’imatges de la meva feina, m’arriba el moment de dibuixar al paper o a la pissarra. Agafo retolador o guix, segons el cas, i es fa aquell silenci, tan sols trencat per algun “ooh, que xulo! què ràpid que ho fa!”
En acabar, les preguntes. Algunes absolutament sorprenents o que em fan petar de riure, davant de la incomoditat d’alguna mestra que mig renya al nen que l’ha fet: “Cóm vas decidir ser dibuixant?” “Quanta estona trigues a fer un dibuix?” “No t’hauria agradat més ser carnisser?” “ Tu ets espanyol?” “Quants diners guanyes?” -Aquestes són absolutament verídiques, us ho juro-
Mainada, el món serà vostre!