Reprenc aquest blog després d’un any i mig llarg per parlar-vos del llibre que m’ha costa més esforç d’escriure. Al llarg de tres anys l’he patit i gaudit a parts iguals. És una novel·la juvenil, una història que neix el dia que trobo, al terra d’una aparcament d’una població de la Catalunya Nord, dos trossos de cartró: són les dues parts d’una antiga fotografia partida per la meitat i llençada de qualsevol manera. Per què i per qui? No ho sabré mai. Però aquella imatge, la d’una parella de principis del segle XX, possiblement acabats de casar i feta a París -així ho diu al peu de a foto- va posar en marxa algun mecanisme dins del meu cap.
Van ser feliços o desgraciats? Van estar junts tota la vida o per poc temps? Van tenir fills? Van patir guerres, malalties, pobresa? Van haver d’emigrar?
Davant de la impossibilitat de saber qui eren i quina vida van tenir, decideixo tirar pel dret i donar-los una cosa semblant a nova vida. A la meva història aquells dos joves es converteixen en l’Elvira i en Roger, i sabem d’ells a travès de la Joana, la noia que troba la foto en una estació de trens abandonada d’un poble del camp de Tarragona, l’estiu del 2022. “L’estació sense trens” és el títol que li vaig donar, després de proposar-ne uns quants a l’editorial Cruïlla, que es va interessar per la publicació del llibre i la va tirar endavant l’octubre del 2024.
Camps de garrofers, passió pel dibuix, la guerra d’Àfrica del 1909, la Setmana tràgica. Una noia emprenyada amb el món, un “merdapoble”, una mare que fuig mirant pel retrovisor i arrossegant la filla amb ella. Paradisos perduts, tots en tenim.
El llibre ha estat recomanat per la Glòria Gorchs a la revista “Cavall fort” i per diverses llibreries del nostre país. A més, va ser inclòs a la llista dels trenta-cinc millors llibres d’autoria catalana que l’IBBYCat va portar a la Fira de Bolonya, vuit d’ells juvenils.
Només puc afegir que espero que us agradi.